Giambattista Basile, conegut també amb el pseudònim de Gian Alesio Abbattutis, va nèixer en una famía napolitana de classe mitja, va servir de militar per a diversos prínceps italians i pel Dux venecià. Més tard va ser funcionari públic però destacà en escriptura i poesia al redactar “lo conto de li cunti” també anomenat “el Pentameró”, ja que seguia l’estructura del Decameró de Boccacio. És d’aquest llibre d’on escriptors com Charles Perrault o els Germans Grimm van treure l’inspiració per escriure els seus contes de fades, alguns quasi copiats del seu.
Basile va ser un soldat de jove i va començar una carrera al govern quan va traslladar-se a Nàpols el 1608. Seguidament va passar a formar part de la cort Mantuan de Ferdinando Gonzaga, i després es va convertir en governador de diversos petits estats italians i condee de Torrone.
Durant la seva carrera es va fascinar amb el folklore, els costums, la literatura, la música i el dialecte del poble napolità. Va començar un seriós estudi sobre la vida cootidiana dels napolitans. També anà recollint històries i contes de fades en els seus viatges entre Creta i Venècia per aquest motiu és possible trobar similituds entre els contes i alguns clàssics grecorromans.
El Pentameró, de 50 relats, va ser publicat per la seva germana sota el pseudònim anagramàtic Gian Alesio Abbattutis en dues edicions el 1634 i 1636 després de la seva mort l’any 1632. Va tenir una traducció sorprenent al Alemany, publicat el 1846, gràcies a l’estímul dels germans Grimm, que adoraven a l’autor barroc italià com a gran mestre dels contes de fades.
L’estil d’aquests relats és molt barroc, amb moltes metàfores. Això fou interpretat com una sàtira d’aquest estil però si ho comparem amb altres obres de Basile podrem apreciar que utilitza un estil similar. Així doncs “el Pentameró” no és una sàtira sinó un recull de històries de tradició oral plasmades en un paper. De fet va ser definit per Benedetto Croce com “el més antic, el més ric i el més artístic de tots els llibres de fàbules populars” i per Italo Calvino com “el somni d’un Shakespeare napolità”.
Format per 50 relats, contant la història marc i la conclusió. Tracta sobre una esclava que al robar-li tres càntirs plens de llàgrimes a una princesa, aconsegueix resucitar a un príncep que estava sota un encanteri amb el que es casa i queda embarassada. Durant l’embaràs demana que l’entretenguin. És per aquest motiu que 10 dones li expliquen contes durant 5 dies (d’aquí les similituds amb el Decameró de Boccacio). Entre aquests relats podem trobar les antigues o originals versions de: la Bella dorment, el Gat amb Botes, la Blancaneu…
L’últim dia de la narració apareix la princesa a la qual li havia robat els càntirs i explica la seva història.
Els contes: màgia o veritat 